Hi ha gent que respira terra sota l’aigua

Este text és molt més interessant que els altres, segur. Vaig a donar-te la solució, la solució que busques a tots els dubtes. “I tu què sabràs dels meus dubtes?” pensaràs. Ai, que encara els sabré…arrisca’t i llig-me. Però abans et contaré una historieta que m’han explicat, que si no sobrarà espai i és probable que l’ocupe un altre i t’explique tonteries. Per cert, la història no té res a veure amb el títol, només servia perquè començares a llegir-me. La història va d’un xic d’Onda que se’n va anar a estudiar a 400 quilòmetres i pico al nord. Quasi a França. Per què tan lluny? Perquè volia estudiar una carrera que li interessava, li interessava tant que es va arriscar a allunyar-se de caseta.

El personatge en qüestió va haver d’engolir saliva i començar a xarrar amb gent que no coneixia. A fer amistats, i de les bones, perquè no podia tornar a casa fàcilment, implicava més de 4 hores en tren. Així que ell havia de quedar-se mesos allí sense baixar al seu poble de província. Li fotia molt de pal. “Si és que no ve al poble quasi mai” comenta el seu germà, i és veritat, normal que no baixe, ara coneix gent d’arreu de l’estat espanyol, més gent de la província de Castelló; mallorquins, andorrans, catalans, bascos, francesos, xilens, colombians i argentins.

La cuina és un tema apart, el xic aquell no tenia nocions de cuina, però res de res, eh? De ve-ri-tat. Diuen per ahí, que l’estiu abans va aprendre a fer algunes coses bàsiques. Fregir, bollir pasta i saber el que es fica en una amanida. Era tan gos que hi havia dies que arribava a casa i no tenia ganes de cuinar i què feia? Beure aigua. Aigua, aigua i més aigua per llevar-se la fam. El nostre protagonista va perdre set quilos en el seu primer any! Quin animal! “Però ara sap cuinar, fica la ràdio, obri la nevera i comença a juntar aliments i no ho fa malament”, diu convençut un company de pis, i és que ara ja ha tornat al seu pes ideal.

A més l’onder va decidir fer esport, i quin va elegir? Rugbi, no futbol americà, que van amb armadura de plàstic quasi medieval, no, rugbi, que només van amb l’uniforme de l’equip. Diuen que es va lesionar diverses vegades. “Però li va valer la pena” comenta algun company d’equip entrevistat. Perquè gràcies a este esport, eixe valencià ha viatjat a A Coruña, Barcelona, Saragossa, Madrid, França (Perpinyà, Montpellier i Beauvais), i a Romania (Budapest). A més, la universitat li ha pagat els viatges, s’ha saltat classes i pràctiques i, el més important, ha tingut un justificant que els professors no poden negar-li.

Merda, amb la historieta que t’estava explicant ja no em queda espai per dir-te com acaba ni per donar-te la solució que busques. Volies una reflexió que et solucionara la vida? No, no, a mi no em carregues el mort. Inventa-te-la tu mateix. Només faltaria això, que sense pagar-me este text jo et donara solucions i et fera la vida més fàcil.

…..

I açó es el text que eixirà a la revista de l’I.E.S. Serrà d’Espadà, l’institut del poble, el pròxim juny. Em van demanar que escriguera un text explicant el que feia a Girona: la vida universitària, els companys, els esports que practicava i tot això.

He intentat fer un text entretengut de llegir, sense fer grans revelacions ni grans respostes a la vida. Millor una cosa que es llegira entre línies. He pensat que ho llegeixen gent d’ E.S.O. i Batxillerat, que son difícils d’atraure a un text escrit. No volen parrafades filosòfiques, ni paraules estranyes que no estan dins del seu vocabulari d’expressions. No se si al baixar el nivell d’escriptura m’ha quedat un text per a gent més xicoteta del que és el possible lector. Això ja m’ho direu vosaltres. Si voleu criticar, critiqueu, que és això el que vull.

I si, el títol es una frase surrealista. Per què? Per atraure a lectors, sabent al públic al qual que m’expose, escrivint una paranoia de text tinc moltes possibilitats de ser llegit. No? A més, el títol m’agrada.