Mira, mireu les flors, com brillen amb el Sol, saluden dient ” bon dia”

Avui no he dormit en tota la nit -segona nit de la setmana que ho practique- he estat passant a net els resultats d’unes enquestes que per cert, encara no he acabat. Allà cap a les 8 he desdejunat i he decidit eixir a pegar una volta, a que me pegara l’aire. He anat al barri vell de Girona. I que passa per estos dies a Girona?

A Girona, cada any per estes dates, del 10 al 18 de maig, es celebre “Girona. Temps de flors“. Es unaespècie de festa on el Barri Vell de la ciutat s’ompli amb flors. Els monuments, jardins i patis dels edificis del Barri Vell-antigues cases de jueus on ara viuen la gente-bien de Girona- obrin les portes per a que els visitants -que n’en venen- entren als patis dels edificis i veuen les decoracions, i la vegada els propietaris mostren, plens de goig, les cases que tenen.

Els banys àrabs i la Catedral

Els principals carrers del Barri Vell, com podria ser el Carrer de la Força o la pujada de Sant Martí, fins a les escales de la Catedral s’omplen d’estes estructures florals. Des de fa un temps, eixes decoracions han donat pas a estructures minimalistes, desitjant ser modernes, deixant de banda el barroquisme propi de la primavera-estiu, una llàstima tot plegat. Igualment hi ha que dir que algunes d’eixes estructures a les quals he fet una crítica tenen el seu encant.

Font prop dels banys àrabs i la Pujada de Sant Martí

Bé, encara seguisc sense dormir, no ho se quan ho faré. A les quatre de la tarda tenim reunió de treball per casa i no crec que tinga el privilegi de dormir. Ja ho faré esta nit ben prompte. Per ara ho porte prou bé.

Per favor, opineu sobre les estàtues.

 

Com eliminar la publicitat per passos.

Si. Tinc una possible solució per eradicar la publicitat. Però primerament s’hauran de fer diversos sacrificis, sacrificis que molts no estaran disposats a complir. Però abans una xicoteta explicació. La publicitat és subjectiva, això no ho pot negar ningú, i quin és un dels principals factors que influeixen quan un producte s’anuncien a la televisió? Els adjectius. Si, els adjectius, com va dir Joan Fuster, són subjectius. Es ahi on està un dels principals problemes. Si li demanes a unes persones descriure una persona o objecte segur que ningú utilitzarà els mateixos adjectius. És per això que el món, i les persones, necessitem eliminar tot un seguit d’adjectius que només fan que malmetre explicacions. Per exemple, una persona li pot dir lleig a un altre, i l’altra persona li pot dir simpàtic o de bellesa abstracta. Veieu.

Junt aquests adjectius malignes, també s’haurien d’eliminar aquells verbs i adverbis que puguen alterar el nou llenguatge que es crearà.

Primerament el que s’hauria es d’establir uns adjectius, verbs i adverbis estàndards per a definir objectes i persones, ara mateix jo no puc fer una tasca de tal volum, per això es nombraria un consell de savis. Un consell de savis sincers, compromesos amb la causa, d’aquells que busquen en l’home la perfecció. Estoics? Idealistes? Seguidors de la teoria del super home de Nietzsche?( ojo, dic la bona, no la lliure adaptació del nazis ). Al cap i a la fi homes compromesos amb LA CAUSA. Al acabar aquesta selecció, es seguiria amb un altre pas, el millor, el més sensat de tot. És el següent:

Seguidament es seleccionaria a tot un seguit de xiquets acabats de nàixer, aquests xiquets tenen que ser sords i muts, així no tindran la possibilitat d’expressar amb paraules pròpies -inventades- cap adjectiu, verb o adverbi que afecte al sistema de parla que s’ha creat. Aquests xiquets serien rescatats d’un orfenat i introduïts a un centre que, des de xicotets, seran ensenyats a parlar mitjançant un llenguatge de signes adaptat, acotat. Després se’ls manipularia geneticament per a eliminar les cordes vocals, les seues i les de la seua descendència, així solucionaríem la possibilitat que els fills d’aquests tingueren fills que pogueren expressar oralment.

Aquests xiquets serien ensenyats mitjançant classes amb pantalles on es seguiria tot l’estricte programa d’aprenentatge. Els xiquets poc a poc anirien creixent i aprenent les justes paraules per comunicar-se. Aquests, a l’ arribar a l’edat preestablerta segons el programa serien alliberats.

Però abans hi ha un pas que s’ha de fer: Morir, morir totes les persones que en aquell moment hi són al planeta. Si, tu, jo i tots aquells amb qui alguna vegada has establert una conversació. Com ho faríem? Al món s’haurien instal.lat un altaveus amb prou potencia per a que s’escoltara arreu del planeta tots els cd’s de Operación Triumfo. Si, Nahim, Natalia, Beth i Manu Tenorio i Carrasco. I Bustamante per als més resistents. Vosaltres podeu pensar: ” Si fiques la música alta pots rebentar els oïds i estem tots sords i així no cal morir” No, senyor. Consciencieu-vos, redéu. Ací hi ha que morir. I si es de dolor, millor. Sinó no te gràcia. Hi ha que ser un bon màrtir. Un màrtir que busca una nova societat. Una societat lliure d’adjectius, verbs i adverbis subjectius.

Llavors començarà una nova epòca per a la humanitat. Eradicat tot allò dolent del llenguatge, només es divisarà esperança per aquesta nova societat. Llavors si que estarem a un mundo feliz. Sense soma ni res que ens altere. La pau interior absoluta.

Per cert, l’idioma elegit seria l’euskera altnavarrés occidental. Poca broma. Si ens posem, ens posem be.

 

Article per a la revista de l’I.E.S. Serra d’Espadà

Hi ha gent que respira terra sota l’aigua

Este text és molt més interessant que els altres, segur. Vaig a donar-te la solució, la solució que busques a tots els dubtes. “I tu què sabràs dels meus dubtes?” pensaràs. Ai, que encara els sabré…arrisca’t i llig-me. Però abans et contaré una historieta que m’han explicat, que si no sobrarà espai i és probable que l’ocupe un altre i t’explique tonteries. Per cert, la història no té res a veure amb el títol, només servia perquè començares a llegir-me. La història va d’un xic d’Onda que se’n va anar a estudiar a 400 quilòmetres i pico al nord. Quasi a França. Per què tan lluny? Perquè volia estudiar una carrera que li interessava, li interessava tant que es va arriscar a allunyar-se de caseta.

El personatge en qüestió va haver d’engolir saliva i començar a xarrar amb gent que no coneixia. A fer amistats, i de les bones, perquè no podia tornar a casa fàcilment, implicava més de 4 hores en tren. Així que ell havia de quedar-se mesos allí sense baixar al seu poble de província. Li fotia molt de pal. “Si és que no ve al poble quasi mai” comenta el seu germà, i és veritat, normal que no baixe, ara coneix gent d’arreu de l’estat espanyol, més gent de la província de Castelló; mallorquins, andorrans, catalans, bascos, francesos, xilens, colombians i argentins.

La cuina és un tema apart, el xic aquell no tenia nocions de cuina, però res de res, eh? De ve-ri-tat. Diuen per ahí, que l’estiu abans va aprendre a fer algunes coses bàsiques. Fregir, bollir pasta i saber el que es fica en una amanida. Era tan gos que hi havia dies que arribava a casa i no tenia ganes de cuinar i què feia? Beure aigua. Aigua, aigua i més aigua per llevar-se la fam. El nostre protagonista va perdre set quilos en el seu primer any! Quin animal! “Però ara sap cuinar, fica la ràdio, obri la nevera i comença a juntar aliments i no ho fa malament”, diu convençut un company de pis, i és que ara ja ha tornat al seu pes ideal.

A més l’onder va decidir fer esport, i quin va elegir? Rugbi, no futbol americà, que van amb armadura de plàstic quasi medieval, no, rugbi, que només van amb l’uniforme de l’equip. Diuen que es va lesionar diverses vegades. “Però li va valer la pena” comenta algun company d’equip entrevistat. Perquè gràcies a este esport, eixe valencià ha viatjat a A Coruña, Barcelona, Saragossa, Madrid, França (Perpinyà, Montpellier i Beauvais), i a Romania (Budapest). A més, la universitat li ha pagat els viatges, s’ha saltat classes i pràctiques i, el més important, ha tingut un justificant que els professors no poden negar-li.

Merda, amb la historieta que t’estava explicant ja no em queda espai per dir-te com acaba ni per donar-te la solució que busques. Volies una reflexió que et solucionara la vida? No, no, a mi no em carregues el mort. Inventa-te-la tu mateix. Només faltaria això, que sense pagar-me este text jo et donara solucions i et fera la vida més fàcil.

…..

I açó es el text que eixirà a la revista de l’I.E.S. Serrà d’Espadà, l’institut del poble, el pròxim juny. Em van demanar que escriguera un text explicant el que feia a Girona: la vida universitària, els companys, els esports que practicava i tot això.

He intentat fer un text entretengut de llegir, sense fer grans revelacions ni grans respostes a la vida. Millor una cosa que es llegira entre línies. He pensat que ho llegeixen gent d’ E.S.O. i Batxillerat, que son difícils d’atraure a un text escrit. No volen parrafades filosòfiques, ni paraules estranyes que no estan dins del seu vocabulari d’expressions. No se si al baixar el nivell d’escriptura m’ha quedat un text per a gent més xicoteta del que és el possible lector. Això ja m’ho direu vosaltres. Si voleu criticar, critiqueu, que és això el que vull.

I si, el títol es una frase surrealista. Per què? Per atraure a lectors, sabent al públic al qual que m’expose, escrivint una paranoia de text tinc moltes possibilitats de ser llegit. No? A més, el títol m’agrada.